Ikiru (Viure)

Perdoneu que no us hagi dit res en tots aquests dies, però entre la tornada de Madrid (surrealista! Com sempre, ains…) i l’inici d’una nova aventura professional, no he tingut temps per res més.

Se’m fa estrany no sentir crits i trobo a faltar les vistes que tenia a la meva terrassa, des d’on podia veure casa, en el meu lloc nou les vistes són… bé, diferents. xD

Molta gent amunt i avall, moltes presses, molta RENFE, força TMB enllaunat i molta feina. Un punt més entre els milions de persones que realitzen el mateix recorregut cada dia. Però bé, no em puc queixar, d’entrada estic una mica més al mig que la majoria i segona, veure cada dia al matí la Pedrera i la Casa Batlló anant cap a la feina també té el seu que.

Ces’t la vie!

Us deixo amb Vivir (Ikiru) una de les pel·lícules més commovedores, si no la que més, de tots els temps.

I ara a escriure un correu quelcom més privat i també potser un pl inútil, però una promesa és una promesa.


NOTA: Us deixo aquí l’enllaç a l’espera de que pugui reparar el “petit” problema amb el TinyMCE que m’impedeix de posar el vídeo directament a la web.

Viajando con Kapuciski

Levanté la mirada y no muy lejos sobresaliendo encima de los altos tejados de Jerusalén se veía la cúpula del Templo de la Roca. Es, y perdonadme que lo escriba mal, la calle Haridiya, Jerusalén norte.

Reina el silencio, hoy ha muerto un hombre, un hombre bueno. Poco más hay que decir, no todos los días muere un hombre bueno. Por la calle, donde unos pocos palestinos esperan, sin levantar la mirada, la salida del féretro un anciano camina. Dirigiendo su mirada hacía una terraza donde ondea la bandera de Israel, grita:

¿Mujer, no va siendo ya hora que quites esa bandera? Ten un respeto.

Saca la cabeza una mujer que le responde. – Los tuyos también han matado a muchos de los nuestros.

Por la calle se acerca su marido. Al paso se le cruzan dos niños palestinos, el más decidido se dirige a él con una sonrisa en los labios. El hombre lo agarra por los brazos y lo levanta en el aire, contagiado en su rostro de otra sonrisa. Ya en el suelo el niño le dice a su compañero:

– ¿Lo ves? Te lo dije, es más fuerte que tu padre.

Sigue su lenta marcha hacía su casa, donde su mujer le espera para ir a presentar sus respetos a la viuda de su vecino. Ha muerto pero no de bala, le ha fallado el corazón.

Los hombres buenos mueren con el corazón roto.

Sigui el viatge llarg o curt aquest sempre ens aporta alguna nova experincia. Suposo que sabeu com m’arriba a agradar el tren i si no aprofito ara per dir-vos-ho. Es un microcosmos on unes poques desenes de persones és veuen obligades a viure, i més estrany encara a conviure, tancades en un espai petit i reduït. Espai que convida, a més, a deixar cauré les barreres que amb tant afany construïm per tal d’amagar-nos-hi al darrera. Avui anant a Barcelona, com us he dit abans, m’ha passat quelcom d’interessant. Bé, per qualsevol de vosaltres quelcom de corrent, però per mi interessant.

Només d’entrar-hi, tot just després d’asseure’m , he tret el meu llibre de “Viajes con Heródoto” i m’he disposat a llegir-lo, cosa que m’ha resultat força difícil. Al seient del costat dues noies parlaven, més aviat cridaven, discutint sobre les grans veritats dels homes, l’amor (i com diuen a Amrica) tota la resta.

Que sí dona, que sí. Que no et dic que no em pugui tornar a enamorar, però que vols que et digui? Després del desengany que he tingut amb en Pau (poseu-hi Pere si ús ha d’agradar més), em fa una mica de mandra. No dóna no, a mi els homes tal em fa com siguin. Peró que siguin guapos eh? No dona no sóc egoista, no en aquest aspecte que em dius no…

Crec que us en feu una idea. Però ai l’as, que la noia aquesta havia conegut un noi i no un de qualsevol, un informàtic!

Si ja te’l presentaré aquesta nit. Però que vols que et digui? s informàtic, saaaapsssss? I ja saps com son els informàtics. s ven “raro”. Que sí dona! s que aquests informàtics tenen una forma diferent de veure el món.

I fins aquí puc escriure. M’he encongit en el seient, m’he amagat darrera el llibre i m’he alegrat (i molt) de no haver tret el meu ordinador portàtil de la seva funda. Però el realment interessant ha passat en el viatge de tornada.

He arribat a Sants corrent, com sempre, per por de perdre l’últim tren. I també com sempre amb en Rafael al darrera dient-me que tenia temps de sobres. Com de costum ell ha tingut raó i jo no. Com sol passar m’he acomiadat d’ell a corre cuita i sense donar-li ni tan sols la mà. Com és habitual m’he adonat d’aquesta impertinncia quan ja era a casa.

Ja dins el tren i ben tapat al darrera del portàtil, llibre i ensordit gràcies als meus auriculars i Rammstein, ha succeït un altre fenomen del tot anormal. Una noia ben guapa s’ha assegut al meu davant! Com de guapa? Bé, no l’havia vist mai en tota la vida i no em faria res de tornar-la a veure, així de guapa. Els espavilats, apunteu-vos el truc, la resta que no sabeu de que parlo, seguiu llegint.

Llarga cabellera castanya, pell molt blanca i els ulls grisos. Merda! M’ha enxampat mirant-la als ulls. Serà qestió d’esperar una mica abans d’endreçar el portàtil. Però espera, sota els ulls té la pell molt vermella. Segur que no s’hi deu posar crema, ja passa això de tenir la pell més o menys grassa a diferents zones de la cara. S’ha posat els cabells davant la cara. Ai que és posa a dormir!!! Però a qui se l’hi acut? Sort que el tren va tard i la velocitat el fa trontollar de per tot arreu. Un parell de sotracs després ja havia desistit en el seu intent. Coi, però s’hi està ben refredada ara va i és moca! Té els ulls ben vermells pobre, però tant vermells per un simple refredat? Potser fuma, feu-me cas el tabac és ben dolent.

Sí així de tanoca sóc. Fins aquest punt! No m’havia adonat encara que una pessigada, un gest, una mala mirada, un record inoportú i es posaria a plorar allà mateix com una magdalena. Ni sinusitis, ni refredat, ni pell, ni res. En fi “mi gozo en un pozo” que diuen. Però escolta tu, si el primer objectiu, brut, barroer, mascle en definitiva s’ensorra això no m’allibera de l’altre. Com bon home babau, cavaller xollat i sense muntura sempre duc l’armadura apunt per aquesta mena de circumstàncies.

Els detalls són privats, que us els expliqui la Núria (com de costum li podeu dir Anna o com us sembli) si vol. No us feu il·lusions, companys i companyes de viatge, ni tan sols estic segur del seu nom. Però del que si podeu estar segurs és que quan he baixat del tren el color que rodejava els seus iris de color gris ja tornava a ésser el blanc de rigor.

Recompensa? Paraules, uns quants somriures i un gràcies. Per avui ja en tinc ben bé prou.

Si homes i dones del món sóc la vostre pitjor decepció, però ep que no estic sol. Sóc un informàtic “raro”? D’acord, però n’hi ha molts de “raros” i fins i tot sense ser informàtics.